Més de 300 marins de tot el món troben una mà amiga en el Stella Maris de Castelló

230

L’ONG dóna acolliment però també visita els vaixells, gestiona les seues necessitats i transmet les seues demandes al Sindicat Internacional del Mar

Més de 300 mariners han sigut acollits, en el que va d’any, en el centre Stella Maris de Castelló, una ONG que dóna acolliment als marins, però que també visita els vaixells, vés-la per la seua situació, els ofereix una mà amiga, una wifi per a posar-se en contacte amb la seua família i els ajuda a gestionar les seues necessitats. Des de Stella Maris també comuniquen als marins amb el Sindicat Internacional del Mar. Albert Arrufat i Xose Filgueira expliques aquesta història.

Laura Calles/ EM/ Actualitat Diària

El centre Stella Maris de Castelló, és una ONG que ofereix els seus serveis als mariners que recalen a Castelló. Solament hi ha una persona contractada per a atendre el servei, la resta són voluntaris i, el seu funcionament, està subjecte a les ajudes que reben d’entitats com l’Ajuntament de Castelló, el Sindicat Internacional dels Treballadors del Mar, Càrites, Creu Roja… o qualsevol ajuda. Sempre és benvinguda

Està gestionat per la Diòcesi Sogorb-Castelló, a través d’Albert Arrufat, el rector del Grau i director del secretariat diocesà del apostolado del Mar. Entre els voluntaris, Xose Filgueira, tots dos expliquen a Castelló Informació la seua experiència.

Durant 2018, 304 mariners van venir a Stella Maris per a obtenir informacions de tot tipus, serveis i acolliment. Entre ells, hi havia filipins (126), indis (45), turcs (40), xinesos (29) i d’altres nacions com de Rússia o Egipte. De tots ells, solament 2 eren dones.

Però a més, els integrants del Stella Maris van visitar també 41 vaixells, dels quals recalen a Castelló, amb tripulacions que superen, en el seu conjunt, els 500 mariners a bord; la major part, filipins (146), encara que també els hi havia turcs (88), ucraïnesos (45), indis (39), o russos (31).

Aquestes són les xifres, però l’altra cara dels nombres són les persones i les seues històries, que Albert *Arrufat i Xose Filgueira relataven en una entrevista. En aquest moment són 15 voluntaris compromesos els que atenen les necessitats del Stella Maris… al principi eren 7 o 8, però la demanda de servei no para d’augmentar així que, la qual cosa necessiten per a respondre de la millor manera possible a aquesta demanda són més voluntaris.

Para comprender la importancia del servicio de un Stella Maris, es fundamental conocer el mar y a sus navegantes, los comerciales, los que se enrolan y navegan, a veces durante meses sin ver tierra. su historia no tiene nada que ver con los clubes náuticos, ni con los deportes de mar, ni con los cruceros de recreo.

Para ellos el mar es su vida, pero muchas más veces de lo que parece es una vida muy dura. En ello les va su trabajo y hasta su propia vida… en las rutas comerciales hay todo tipo de compañías, mejores y peores, barcos que operan con banderas de conveniencia con tripulaciones enroladas en todas partes del mundo. Marinos que se enrolan por conseguir un salario y tener otra otra oportunidad que la que le ofrece su país de origen, marinos de oportunidad… y marinos de profesión.

Y las condiciones de vida a bordo también pueden ser muy diferentes. Hay situaciones que pueden ser realmente adversas, otras más llevaderas. Pero todos ellos agradecen una mano amiga y la oportunidad de pisar tierra en un lugar donde se les ofrece un poco de atención. en los Stella Maris no cuentan las nacionalidades ni las religiones, ni el color de piel. Todos son bienvenidos.

Pregunta.-Com va nàixer el Stella Maris de Castelló?

Resposta (Albert Arrufat).-“Primer, era solament un projecte, perquè Stella Maris està en molts ports. No és una cosa original del port de Castelló. De fet, les persones amb les quals comencem coneixien el Stella Maris d’altres ports, perquè la major part d’ells són gent de mar. Llavors pensem que seria una bona idea poder comptar amb un Stella Maris en el port de Castelló. En 2015 parlem amb l’Autoritat Portuària, sobretot, perquè per a poder començar es necessitava un lloc físic. A partir de llavors ens vam posar a treballar, muntem l’associació i ens reuníem en la parròquia fins que i vam poder inaugurar-ho el 7 de juliol de 2017.

P.-Quantes persones integraven l’associació quan va començar el projecte ?

R (Albert *Arrufat).-“Érem com 7 o 8 persones. La majoria és gent que ha estat navegant o capitans o gent de vaixells. Jo sóc el rector i sóc l’únic que no té relació amb el mar directament”.

P.-Com és l’experiència que es viu en el Stella Maris?

R (Albert Arrufat).-“Et podríem dir que hi ha diversos tipus d’experiències. Una cosa és quan anem al vaixell, perquè hi ha històries que es produeixen allí… Per exemple, quan anem nosaltres al vaixell, l’acolliment normalment, sobretot de part dels filipins o certes nacionalitats, ens reben bé, ens expliquen les seues coses, ens conviden a un cafè i estem una estona parlant. A mi m’agrada molt quan trobes persones amb les quals pots parlar perquè ací passa de tot; hi ha vaixells als quals no et deixen pujar, o hi ha vaixells en els quals no apareix ningú. A voltes, als companys els crida l’atenció alguns vaixells més vells que els altres. Quan puges a bord, t’adones que no són iguals”.

R (Xose Filgueira).- “Veure el vaixell és important, forma part de la curiositat del marí. Els vaixells no són creuers. Els mariners viuen en un ambient molt reduït i amb poques coses. No té res a veure amb els luxes que mostren els vaixells quan els veus en la televisió”.

R(Albert Arrufat).- “Solem reunir-nos amb ells en la zona on està la cuina… però tot en el vaixell és molt xicotet, els espais són molt reduïts, si passen mesos ací dins, sense trepitjar terra en un port, és molt dur, perquè aquest espai és el lloc de tot: el lloc de la televisió, el lloc de la lectura… Fan tot en un espai reduït.

Quan ells vénen ací, a mi el que m’omple és veure com a molts d’ells el primer que fan és agrair l’oportunitat de trobar-se en aquest lloc, poder venir, poder estar, perquè hi ha molta gent que passa mesos fora, en el vaixell, i quan poden trepitjar terra ferma, i en un lloc on se’ls acull, és alguna cosa que es nota en la cara, que ho agraeixen, és alguna cosa que necessiten. I açò és molt bonic. Açò mostra que el que fem val la pena o és útil.

Per posar-te un cas, nosaltres també els facilitem informació, quan ens la demanen… record uns mariners que eren de Filipines; van arribar ací i cercaven on poder comprar un karaoke. Nosaltres els indiquem els supermercats que estaven més a prop i ho van trobar. Ho volien perquè havien d’eixir per a *Rotterdam i, durant el trajecte, volien organitzar una festa d’aniversari per a un dels companys. El capità va ser el que es va encarregar de venir a cercar el karaoke per a poder muntar la festa d’aniversari.

Altres vegades volen comprar menjar fresc, perquè estan tant temps menjant congelat o conserves, que troben a faltar la fruita… I l’altre dia van carregar un munt de dotzenes d’ous… es veu que a bord no els tenen per açò de la sanitat i la salmonelosis, i volien fer-se una gran truita… A voltes demanen coses a les quals no donem importància, perquè para nosaltres són corrents i les tenim a l’abast de la mà… però per a una persona que fa molt temps que no està en terra, li vénen de gust”.

P.-Hi ha mariners més propers que uns altres?

R (Albert *Arrufat).-“Si, depèn molt de les nacionalitats, o de la cultura. Els filipins tenen major predisposició de proximitat quan estan a Espanya, perquè Filipines va ser una colònia espanyola. Molts han mantingut l’idioma, barregen paraules espanyoles i angleses, però tenen moltes ganes de parlar. És alguna cosa així com el record de la mare pàtria. També hi ha alguns cubans que solen venir ací, però la majoria tenen amistats i estan molt vinculats a Castelló. No hi ha molts marins hispanoamericans, la major part són cubans, pel tipus de línies comercials del Port. Abunden indonesis i xinesos, per les rutes del Port. Els xinesos solen venir en grups i, entre ells, solament un parla una mica anglés, però ens comuniquem.

P.- Hi ha algun idioma fonamental per a comunicar-se amb els marins?

R.- (Albert Arrufat).- “En el mar es parla anglés”.

P.- Com t’assegues cada vegada que ajudes a algú en la *Stella *Maris ?

R.- (Albert Arrufat).-“Bé, però depèn. Hi ha mariner que vénen i no tenen ganes de parlar… Els cal estan ací i entre ells parlen o, solament pretenen poder tenir una facilitat major per a parlar amb la seua família. En aqueixos casos hi ha poca relació… però hi ha uns altres que necessiten més proximitat, que volen parlar, i açò és molt bo per a conèixer altres cultura, saber com viuen, la seua relació amb la família… Si hi ha possibilitat de parlar és molt bo, els preguntem si van a seguir en aquest ofici, si els agrada o si van a muntar un negoci…”

P.-Com són els marins que vénen a *Stella *Maris…?

R (Albert Arrufat)-“bé hi ha tot tipus de gent. Molts són marins d’oportunitat, que es dediquen a l’ofici de forma temporal. Són gent molt jove i es plantegen la possibilitat d’embarcar durant un temps per a arreplegar diners ràpids. Són jovenets”. Però també hi ha marins de més edat… i aqueixos són ja professionals de l’ofici.

R (Xose Filgueira).-“Per a aqueixa gent més jove suposa una forma de guanyar diners, de viure en un altre lloc i de conèixer altres coses. Per exemple, una vegada va venir ací un capità… físicament no ho semblava… era igual que els altres, molt jove. Normalment, per a molts de nosaltres, el capità és el vell, el major, perquè presumim que porta molts anys en la mar i ho cridem col·loquialment ‘el vell’. Doncs aquest capità, de vell no tenia gens”.

P.-Què és el que més necessiten?

R(Albert Arrufat).- “El que més sol ser menjar, i amb la furgoneta que tenim podem fer el trasllat fins al port, arreplegar-los en el vaixell i portar-los, i retornar-los posteriorment. Si aqueix servei molts no baixen a terra, estan molt lluny del nucli urbà, i per a poder acostar-se han de cridar a un taxista i açò no volen, perquè els costa molts diners… També els cal vénen caminant des de l’altre extrem de la dàrsena sud… Nosaltres els arrepleguem, quan vénen ací van de compres i deixen les seues borses ací per a anar a prendre una cervesa o alguna cosa. Ací tenen el wifi; el wifi és fonamental. Els ordinadors no els usen molt perquè cadascun porta el seu mòbil o el seu portàtil”.

R (Xose Filgueira).-“Per a veure a la seua dona i als seus xiquets fan el seu *skypes en el telèfon perquè amb el canvi horari i el teclat, un ordinador no és pràctic”.

Per a entendre açò cal comprendre també altres coses que explica *Xose *Filgueira. Hi ha marins de tot tipus i tota procedència. Els que poden tenir un ordinador, potser ho tinguen, però possiblement la seua família, allà al lluny, no ho tinga. Si a més, els horaris són diferents, connectar-se a través d’un ordinador suposa que la dona i els fills hagen de cercar un lloc on fer-ho, on hi haja ordinadors… açò és més complicat per a ells. Per açò, el telèfon suposa una alternativa molt útil.

Però si han passat temps en el mar, és possible que ja no tinguen ni dades… i segons la seua procedència, la connexió és cara… per açò, com a compte Xose Filgueira, intenten comprar targetes de prepagament en els països que visiten… “Però el saldo, quan criden a casa, se’ls acaba sempre molt ràpid”.

Deixar resposta

Per favor, escriu el teu comentari!
Per favor, escriu el teu nom ací