La Filmoteca presenta un cicle dedicat a la cineasta italiana Cecilia Mangini

245

Actualitat Diària

De la mà del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, es podrà veure, per primera vegada a València, a La Filmoteca, les pel·lícules de la cineasta italiana Cecilia Mangini, autora que s’aproxima al cine documental sense prejudicis i que està oberta tant a l’atzar com a la hibridació.

El cicle està format per dotze dels curts que Mangini va filmar entre els anys cinquanta i els setanta, entre aquests tres amb guió de Pasolini, i dues pel·lícules recents sobre la seua faceta de fotògrafa codirigides amb Paolo Pisanelli.

Alguns s’han referit a Cecilia Mangini com “l’Agnes Varda italiana”. Certament, ambdues, a les quals va unir una amistat tardana, tenen coses en comú: les dues són dones en un món d’homes, compromeses políticament, les dues arriben al cinema en els anys cinquanta des de la fotografia i han continuat filmant fins al final (Mangini segueix en actiu als seus 93 anys). I encara que Varda sí que va dirigir ficció, les dues s’aproximen al documental sense prejudicis, desconfiant de les aparences i depositant sobre aquestes una mirada curiosa i oberta.

“La realitat no existeix; el que busquem és més profund que la realitat, una cosa amagada que es revela”, afirma Mangini. “Per a mi un documental pot ser una posada en escena de la realitat i, alhora, requerir una actuació o un text poètic per a ser més eficaç”, precisava en una entrevista la directora, els tres primers curtmetratges de la qual compten amb textos de Pier Paolo Pasolini.

“Crec poder afirmar que el meu realisme ha sigut més aïna infidel amb la realitat i una de les claus del meu impuls poètic és la voluntat que ètica i estètica tinguen el mateix valor”, afegeix la directora.

En els seus curtmetratges, Mangini retrata els marges d’una Itàlia que, després de la guerra, entra en un vertiginós procés d’industrialització. Mentre que el relat oficial se centra en la modernitat i el futur, el seu cinema posa el focus sobre obrers i llauradors, sobre rituals rurals en perill d’extinció i en ritus dels suburbis.

Tenint en compte aquestes tensions, la mirada de Mangini no està exempta d’ironia, però potser el principal valor del seu cinema etnològic-poètic, que parteix del neorealisme per a avançar a hibridacions del cinema europeu posterior, és la frescor amb què filma realitats a vegades molt dures. Sense caure en l’esteticisme, aconsegueix connectar amb l’essència de l’arcaic i el popular. Però no té res de l’estètica miserabilista. Al contrari, les seues pel·lícules desborden vida i en certs moments humor. A vegades, l’alegria dels desheretats és un acte de resistència, i en el cinema de Mangini filmar aquests gestos vigorosos es converteixen en un gest polític.

Deixar resposta

Per favor, escriu el teu comentari!
Per favor, escriu el teu nom ací