La situació sembla idil.lica per al Llevant

98

La situació sembla idíl·lica un cop sobrepassada la jornada tretzena de Laliga 1 | 2 | 3. Únicament cal fer una simple ullada a la classificació general. El Llevant governa la categoria de Plata amb una solvència tan inusitada com inaudita d’acord amb els precedents establerts des que la competició de lliga decidís premiar amb tres punts el valor de la victòria enllà cap a mitjans de la dècada dels noranta del segle passat. La bandera granota llueix agafada al pal del liderat i des d’aquest espai el Llevant observa les figures de les seves més immediats perseguidors. La llunyania és patent. La distància marxa fins als deu punts, si bé l’entorn blaugrana sembla del tot refractari a l’eufòria que aquesta tendència pugui produir. La veritat és que no hi ha parangó, si es tracta de constatar una situació amb coordenades semblants a la capçalera de la classificació. Els números dictaminen la puixant autoritat del bloc que representa Muñiz quan es calça les botes i salta al verd per competir. El Llevant despunta a la taula amb trenta punts. Pel mirall retrovisor apareix l’Oviedo, Reus i Sevilla Atlètic amb vint.

Ningú ha aconseguit un marge de separació tan ampli com l’aconseguit per les hosts d’Orriols a l’avantsala de la jornada catorzena del campionat de la regularitat. La condició de líder que defensa sembla irrefutable segons dictamina l’estadística. La bretxa oberta és d’una proporció enorme. Des d’aquest prisma podria advertir que el bloc llevantinista està reescrivint la història de la categoria de Plata en l’actual arrencada del curs. El seu testimoni així el valida. L’històric de la Lliga, en el segon esglaó del futbol espanyol, no contempla una conjuntura com la descrita en l’actualitat. De fet, el Llevant es distancia del registre que va establir el Numància, en el mateix eix de la cronologia, en la temporada 1997-1998. L’entitat soriana presidia la classificació amb trenta-tres punts. Per darrere lluïa el rastre del Toledo amb vint. En la campanya 1995-1996 l’Hèrcules, líder amb trenta-un punts, avantatjava en cinc el Barcelona B. I aquesta tendència es va repetir en els cursos 2001-2002, amb l’Atlètic de Madrid manant des del més alt amb cinc punts de diferència , trenta per vint el Xerez, i 2005-2006 també amb el Xerez abraçant el liderat amb trenta punts i distanciat en cinc al Recreativo de Huelva.

A la frontera dels 30 punts

Es tracta d’una senzilla operació aritmètica. Els nou triomfs obtinguts en propietat d’acord amb els tres empats aconseguits en el trajecte Lliga fixen l’expedient granota fins als trenta punts quan s’han materialitzat 1170 minuts de la seqüència de lliga. No és una xifra menor a partir dels antecedents. De fet, no és moneda comuna consignar aquest registre a hores d’ara de la temporada. Només sis equips han arribat a aquesta xifra des del curs 1995-1996. En perspectiva, el Llevant del present persegueix l’estela del Màlaga del curs 2007-2008, que curiosament estava a les ordres de López Muñiz, i el Xerez i Atlètic de Madrid, en les campanyes 2005-2006 i 2001-2002. No obstant, en el pòdium sobresurt el Numància, amb trenta-tres punts en la temporada 1998-1999, secundat pel Mèrida, trenta-dos punts en el curs 1996-1997, i Hèrcules amb trenta-un punts en l’exercici 1995- 1996. ¿I quin futur va oferir a aquests clubs? Hi ha una màxima que conjuga amb l’ascens. Tots, amb l’única excepció del Xerez, van mudar el seu estatus per instal·lar-se a l’elit.