El Consell presenta formalment la construcció en pedra seca com a patrimoni cultural immaterial de la UNESCO

90

La candidatura de la tècnica de construcció de la pedra en sec a patrimoni cultural immaterial de la humanitat ha estat presentada a la UNESCO perquè sigui avaluada en 2018 pel Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial.

És una candidatura internacional impulsada per Xipre i Grècia i a la qual s’han sumat Croàcia, Suïssa, Eslovènia, França, Itàlia i Espanya. A Espanya, a més de la candidatura valenciana, també participen Catalunya, Balears, Aragó, Extremadura, Andalusia, Canàries, Galícia i Astúries.

La tècnica de la pedra en sec és un sistema de col·locació ordenada d’unes pedres sobre unes altres, sense llaurar, travades sense argamassa de compactació i només sustentades pel seu propi pes i la solidesa que confereix la correcta disposició constructiva.

En el territori valencià hi ha nombrosos elements amb aquesta tècnica que representa un extraordinari llegat cultural, la protecció és necessària. I que la Generalitat ja va declarar Bé de Rellevància Local Immaterial.

Aquesta singular tècnica constructiva forma part dels coneixements i activitats tradicionals i sorgeix d’una economia de subsistència lligada a altres activitats agrícoles i ramaderes que exemplifica l’aprofitament dels recursos en l’entorn.

S’ha anat transmetent de generació rere generació una sèrie de coneixements, tècniques i pràctiques que, en conjunt, conformen la tècnica constructiva de la pedra en sec. La seva transmissió es produeix, tradicionalment, de manera oral i en un context d’aprenentatge informal.

Lligat a això, hi ha un altre component immaterial molt valuós, com és el del lèxic relatiu a eines, elements constructius, tècniques específiques, etc., el qual presenta variacions fonètiques i semàntiques en els diferents llocs del nostre territori en què es manifesta aquest bé .

Quant a la seva relació amb l’entorn natural, tot i que l’edificació en pedra seca no té, aparentment, de planejament formal, sí que s’exerceix una actuació conscient sobre el medi, que ha donat lloc a la generació de paisatges antròpics en els quals les construccions de pedra seca s’adapten i integren en l’entorn.

A les comarques del nord de Castelló es troben algunes zones on una alta densitat d’aquests elements constructius, com les àrees de Vinaròs-Sant Jordi, al Baix Maestrat; Tírig-Catí-Albocàsser, a l’Alt Maestrat; i Vilafranca-Castellfort, a la comarca dels Ports de Morella.

Amb tot, gairebé tots els municipis castellonencs tenen en els seus termes elements d’aquesta arquitectura de la pedra en sec, destacant el terme de Vilafranca amb un paisatge construït en pedra en sec molt destacable, a més de comptar amb un museu i rutes dedicades a aquesta tècnica .

Però també a les comarques d’Alacant destaquen els municipis de Callosa d’en Sarrià, Novelda, Crevillent o el Pinós, amb nombrosos exemples de marges, refugis agrícoles o refugis de picapedrer, construïts en aquesta tècnica i associats a l’antiga extracció minera. I a les comarques de València, igualment són nombrosos, destacant el municipi d’Enguera, amb un gran nombre de refugis, anomenats cucos, repartits per tot el seu terme.